coágulo

Compraria llibretes a mida que les oblido a casa. Tan sovint.

Està incòmoda, amb el llibre obert a la mà esquerra, i el cap mig tens sobre la dreta. Mira cap a la porta oberta, deixant-li clar al llibre que ara no, que prou si us plau. El suc taronja dóna vida a l'escena forçada. Sense que canviï el vent desfà la figura, posa el mòbil entre les pàgines justes i escriu com si portés hores esperant que algú continués el dictat. D'estàtua a estàtua.

Les idees no paren d'abocar-se als ulls, als forats del nas, de puntetes per les orelles. Volen sortir, mirar, saber més. I ella es converteix en roca per no fer-los mal. Ha adormit el cervell, que descansi, o que calli com a mínim. La mà està animada. Ja sap com s'agafa un boli. I Joan Maragall apareix en blanc i negre, més estàtic que ella, amb mirada més profunda i amb bigoti. No hi ha correccions, no hi ha segones. El que surt és el vàlid. D'acord, sí, gràcies. Ja m'agradaria a mi.

La taronja i la poma triturades pugen. L'aigua amb vitamines baixa. Cal remenar. I potser beure, sí.

Però.

Les idees, no saben sortir. Les crida. Perquè hi ha una cosa que vol explicar. I el paper s'acaba. Les factures no són llibretes...

He esborrat els límits, diu. Fa dies que hi dono voltes, i de moment la hipòtesi s'ajusta. Ja no distingeixo, ja no m'aporten res. Les definicions, dic. I els noms. Tot dins el mateix sac. Passat, present, ficció.

Ja s'ha amagat, just quan arriba l'entrepà. Hi havia un límit que calia deixar clar, i no el recorda. Menjar una patata no ajuda. Crec que s'ha acabat per avui. Però que quedi clar, aquest matí pensava en com matar la filosofia (matar la filosofia? això tampoc ho puc esborrar, Joan?). Posició 1 recuperada. Entrepà modern acompanya el suc.