Ordeni el vers fins Éluard:
Le monde est si léger
Sur la maison du rire
Qu'il n'est plus à sa place.
Un oiseau rit dans ses ailes
Et si gai
Qu'il ne lui manque rien.
14/9/13
21/8/13
16/7/13
coágulo
Compraria llibretes a mida que les oblido a casa. Tan sovint.
Està incòmoda, amb el llibre obert a la mà esquerra, i el cap mig tens sobre la dreta. Mira cap a la porta oberta, deixant-li clar al llibre que ara no, que prou si us plau. El suc taronja dóna vida a l'escena forçada. Sense que canviï el vent desfà la figura, posa el mòbil entre les pàgines justes i escriu com si portés hores esperant que algú continués el dictat. D'estàtua a estàtua.
Les idees no paren d'abocar-se als ulls, als forats del nas, de puntetes per les orelles. Volen sortir, mirar, saber més. I ella es converteix en roca per no fer-los mal. Ha adormit el cervell, que descansi, o que calli com a mínim. La mà està animada. Ja sap com s'agafa un boli. I Joan Maragall apareix en blanc i negre, més estàtic que ella, amb mirada més profunda i amb bigoti. No hi ha correccions, no hi ha segones. El que surt és el vàlid. D'acord, sí, gràcies. Ja m'agradaria a mi.
La taronja i la poma triturades pugen. L'aigua amb vitamines baixa. Cal remenar. I potser beure, sí.
Però.
Les idees, no saben sortir. Les crida. Perquè hi ha una cosa que vol explicar. I el paper s'acaba. Les factures no són llibretes...
He esborrat els límits, diu. Fa dies que hi dono voltes, i de moment la hipòtesi s'ajusta. Ja no distingeixo, ja no m'aporten res. Les definicions, dic. I els noms. Tot dins el mateix sac. Passat, present, ficció.
Ja s'ha amagat, just quan arriba l'entrepà. Hi havia un límit que calia deixar clar, i no el recorda. Menjar una patata no ajuda. Crec que s'ha acabat per avui. Però que quedi clar, aquest matí pensava en com matar la filosofia (matar la filosofia? això tampoc ho puc esborrar, Joan?). Posició 1 recuperada. Entrepà modern acompanya el suc.
Està incòmoda, amb el llibre obert a la mà esquerra, i el cap mig tens sobre la dreta. Mira cap a la porta oberta, deixant-li clar al llibre que ara no, que prou si us plau. El suc taronja dóna vida a l'escena forçada. Sense que canviï el vent desfà la figura, posa el mòbil entre les pàgines justes i escriu com si portés hores esperant que algú continués el dictat. D'estàtua a estàtua.
Les idees no paren d'abocar-se als ulls, als forats del nas, de puntetes per les orelles. Volen sortir, mirar, saber més. I ella es converteix en roca per no fer-los mal. Ha adormit el cervell, que descansi, o que calli com a mínim. La mà està animada. Ja sap com s'agafa un boli. I Joan Maragall apareix en blanc i negre, més estàtic que ella, amb mirada més profunda i amb bigoti. No hi ha correccions, no hi ha segones. El que surt és el vàlid. D'acord, sí, gràcies. Ja m'agradaria a mi.
La taronja i la poma triturades pugen. L'aigua amb vitamines baixa. Cal remenar. I potser beure, sí.
Però.
Les idees, no saben sortir. Les crida. Perquè hi ha una cosa que vol explicar. I el paper s'acaba. Les factures no són llibretes...
He esborrat els límits, diu. Fa dies que hi dono voltes, i de moment la hipòtesi s'ajusta. Ja no distingeixo, ja no m'aporten res. Les definicions, dic. I els noms. Tot dins el mateix sac. Passat, present, ficció.
Ja s'ha amagat, just quan arriba l'entrepà. Hi havia un límit que calia deixar clar, i no el recorda. Menjar una patata no ajuda. Crec que s'ha acabat per avui. Però que quedi clar, aquest matí pensava en com matar la filosofia (matar la filosofia? això tampoc ho puc esborrar, Joan?). Posició 1 recuperada. Entrepà modern acompanya el suc.
4/6/13
relapse
Com pell de plàtan veig la gàbia empresonant la mà que l'aguantava... un altre cop. Però si et vaig crear jo!
Hi ha secrets enquistats que es desperten amb gana i amb una mirada et recorden qui calla a qui.
L'estadística deia que ja no podia tornar a perdre, però el dau continua caient sobre el 6 (l'ull insolent es menja els dies que no viurà). Ella es gira abans que acabi l'espectacle, ja se'l sap de memòria: al final sempre hi ha una rialla.
Hi ha secrets enquistats que es desperten amb gana i amb una mirada et recorden qui calla a qui.
L'estadística deia que ja no podia tornar a perdre, però el dau continua caient sobre el 6 (l'ull insolent es menja els dies que no viurà). Ella es gira abans que acabi l'espectacle, ja se'l sap de memòria: al final sempre hi ha una rialla.
21/5/13
De nit, 1 de febrer del 37
A la pàgina 107 Petrarca i Boccaccio parlen de l'amor impossible: "Si així no fos, si no existís per força un cel d'Amor on s'uniran per sempre els cors que han estimat d'amor puríssim i han sofert i sagnat sense recompensa, la justícia divina seria la mentida més tremenda."
A la pàgina 107 una carta escrita amb la pell encara alerta em parla de la nit que vau fer que tot fos possible, fins i tot a vosaltres dos sota un mateix cel, compartint molsa i estels i lluna.
El secret té l'emoció de doblar l'espai. De fet, la vida. Però quan el temps i la mort apareixen, el secret es converteix en simple somni, cada cop més breu, dia a dia menys real. I llavors desitges que algú et descobreixi i que la fantasia revisqui encara que sigui en el passat.
Quanta, quanta guerra dins els caps...
A la pàgina 107 una carta escrita amb la pell encara alerta em parla de la nit que vau fer que tot fos possible, fins i tot a vosaltres dos sota un mateix cel, compartint molsa i estels i lluna.
El secret té l'emoció de doblar l'espai. De fet, la vida. Però quan el temps i la mort apareixen, el secret es converteix en simple somni, cada cop més breu, dia a dia menys real. I llavors desitges que algú et descobreixi i que la fantasia revisqui encara que sigui en el passat.
Quanta, quanta guerra dins els caps...
1/4/13
y bla bla bla
Había algunas luces encendidas. Alicia me miraba sin emoción -a mi o a la lluvia, qué más da. Era la segunda vez que la puerta se reía.
Marché con el aburrimiento del celíaco.
4/2/13
Subscriure's a:
Missatges (Atom)