La pell parla amb murmuri rosa i invisible.
Ella, la fina, m’avisa que encara sóc lluny de deixar-ho estar –sempre em fa somriure. L’altra sembla que quan no la miro viatja a l’ombra verda. Torna amb picades i esgarrapades que dissimula amb mirada perduda quan li pregunto com i quan; i això no ajuda.
Sospito que d’aquí poc despertarà la de seda, la de la boca oberta. I llavors el murmuri serà un bram i jo ja no tindré excuses. Hauré de parar i callar.
