Escric avui que hi veig a través de la tinta negra.
Ella té gana de cos. Ens tria i ens envaeix, gairebé sempre per sorpresa. És tan gran i deliciosa que ens perdem de tan tancar els ulls. Droga pura.
De reüll ja mira cap una altra víctima, i arriba el dolor -seria millor ràbia?- de ser carcassa buida.
Poc a poc tot torna a lloc -sí, sempre- i llavors, en el fons de tots els racons foscos, desitgem -no, implorem- que torni a atropellar-nos aviat.
Cal preparar-se.
Miedo, temblor en mí, en mi cuerpo:
temblor como de árbol cuando el aire
viene de abajo y entra en él por las raíces,
y no mueve las hojas, ni se le ve.
Terror terrible, inmóvil.
Es la felicidad. Está ya cerca.
Pegando el oído se la oiría
en su gran mancha subceleste, hollando nubes.