skip to main
|
skip to sidebar
Insomni a la ciutat taronja
15/11/10
ai granoteta, si obres tant la boca al final en surten mosques!
1/11/10
la soledat del haiku
Potser és que no es pot viure sempre de poesia.
Maleïts límits humans!
(ràbia infinita)
Missatges més recents
Missatges més antics
Inici
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Teranyines
►
2018
(2)
►
de juny
(1)
►
de maig
(1)
►
2015
(1)
►
de setembre
(1)
►
2014
(6)
►
de maig
(5)
►
de gener
(1)
►
2013
(7)
►
de setembre
(1)
►
d’agost
(1)
►
de juliol
(1)
►
de juny
(1)
►
de maig
(1)
►
d’abril
(1)
►
de febrer
(1)
►
2012
(5)
►
de desembre
(1)
►
d’agost
(1)
►
de maig
(1)
►
de març
(2)
►
2011
(15)
►
de novembre
(1)
►
d’octubre
(1)
►
d’agost
(3)
►
de juny
(1)
►
de maig
(1)
►
d’abril
(2)
►
de març
(2)
►
de febrer
(2)
►
de gener
(2)
▼
2010
(8)
►
de desembre
(1)
▼
de novembre
(2)
ai granoteta, si obres tant la boca al final en su...
la soledat del haiku
►
d’agost
(2)
►
de juliol
(1)
►
de maig
(1)
►
de febrer
(1)
►
2009
(14)
►
de desembre
(1)
►
de setembre
(3)
►
d’agost
(2)
►
de juliol
(1)
►
de juny
(1)
►
de maig
(3)
►
de març
(1)
►
de gener
(2)
►
2008
(10)
►
de novembre
(2)
►
de maig
(1)
►
de març
(2)
►
de febrer
(3)
►
de gener
(2)
Tes yeux
He sabido por ti de qué color es la sangre de un sueño.
Visualitza el meu perfil complet
Coneguts i desconeguts
Cloud number 13
El meu calidoscopi
Ni me va, ni me viene
