I després de creuar la península, ara tinc les neurones cantant-se les unes a les altres "Busco un centro de gravedad permanente que no varíe lo que ahora pienso de las cosas, de la gente [...]"
I em fan riure encara ara, quan ja sóc a casa. Part per nostàlgia de les hores de cotxe amb el pare, part per trobar-me en una atracció de fira, davant d'un mirall que sembla tornar el meu negatiu.
El meu centro di gravità muta. No para mai. Jo, darrere d'ell, només em puc quedar embadalida amb el paisatge canviant.
Com una Mary Poppins qualsevol, em tranquilitza el fet d'arribar, moldre i sortir volant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada